QUÈ NO ENS FALTI L'AIGUA!

 

Què no ens falti l'aigua!

Sí, sempre l'hem necessitat: per rentar-nos i per rentar la roba i els estris, per regar, per abeurar els animals, per moure màquines i fàbriques, per fer electricitat, per jugar-hi i naturalment, per beure i viure.

Per tal d'utilitzar l'aigua en benefici domèstic o econòmic hem emprat diversos mitjans. Algunes vegades, obtenint-la directament de la pluja en recipients apropiats, en d'altres agafant l'aigua dels corrents, fonts, llacs i estanys. També conduint-la amb recs, sèquies, canals i aqüeductes.

Als pobles i ciutats, transportant l'aigua i imitant les fonts naturals, se'n van fer d'artificials i al costat també calgué fer abeuradors per a les bèsties de càrrega, de muntar, de cria ...

Antigament, les cases que gaudien d'aigua directa eren molt poques i la gent havia d'anar a les fonts a buscar-la. Tasca que corresponia fer a les dones amb galledes, càntirs i altres recipients. A les ciutats hi havia la figura de l'administrador oficial de les fonts; a Barcelona ja n'hi havia el 1351.

Sovint, les fonts destinades als habitants i els abeuradors dels animals eren de costat o molt propers per tal de que l'aigua sobrera de les fonts anés als abeuradors evitant-ne el malbaratament.

Amb el temps i per poder rentar la roba sense haver d'anar al riu, al costat de la font i l'abeurador s'hi construí el safareig, normalment unit a ells, sobretot en pobles de muntanya. A vegades es feia el safareig sol. Cas a part eren els safareigs a Barcelona i altres indrets, situats als baixos d'edificis.

 

Abans d'això, però, calia anar a rentar al riu. I és aquí on comença la nostra història.

 

    

Dona anant a buscar aigua a la font amb el collader o fustegal.