RENTAR AL RIU

 

Els primers llocs per rentar la roba eren les vores dels rius o torrents. La roba s’acostumava a transportar fins al riu en una panera o cistell a força de braços i a vegades sobre el cap. Si la duien al cap, s'hi posaven una tovallola o drap enrotllada en forma d'ensaïmada per protegir-se, el cove de roba mullada pesava considerablement. També es duia embolicada en grans farcells o cistells de vímet, a voltes aquests cistells anaven lligats a l'esquena.

 

Cistell

En altres indrets es duia amb carretons o bolquets, moltes vegades conduits pels nens; també servien per dur els estris: barquets, picadors i sabó. Quan el riu era lluny de la població es feien servir pel transport ases, que duien la roba en grans cistells, paners, cartres o cartrons.

En molts llocs n’hi havia prou amb una pedra plana o roca com a base per refregar i sacsejar la roba. En d'altres, feien servir una llosa de fusta o ceràmica. A la Vall d’Aran s’utilitzava una carcassa de fusta en forma de taula amb dues potes, la superficie de la qual penetrava obliquament dins l’aigua, en diuen banca a Tredós o lavadé a Sant Joan.

Fustes de rentar

Llosa de terrissa

Els genolls de les rentadores es recolzaven en una caixa oberta per dalt i pel costat de la rentadora[1]. En altres llocs posaven un parell de draps o trossos de roba sota els genolls, també un saquet ple de palla´per tal de no clavar-se les pedres. A Occitània, encara el 1998, com que allí els safareigs són baixos i s'ha de rentar agenollat, com al riu, he vist fer servir un tros d'espuma de matalàs.

A Tossa de Mar, no s'agenollaven, feien servir una fusta inclinada que s'aguantava amb quatre potes, com dos cavallets, i rentaven dretes al costat de la riera.

                                        Postal antiga de Tossa de Mar (La Selva)

Un sistema més dur i penós era el seguit a molts indrets, on les dones es ficaven dins el riu, amb aigua fins a mitja cama, per rentar la roba.

La gent feia bugada a casa amb la cendra i després duien la roba al riu. Quan les dones anaven a rentar al riu cada casa tenia la seva pedra o basseta. A vegades hi havia baralles si una ocupava la que no li tocava. Un alumne em va explicar que per evitar problemes les dones de Torrelles de Foix al Penedès, i suposo que en altres indrets, amagaven les pedres de rentar en sots i hi posaven una marca. Li ho va dir la seva àvia. De fet, gravar les inicials a les pedres del riu era habitual.

Un altre alumne em va explicar que la seva àvia, que llavors tenia dotze anys, i les altres dones de la Colònia Rosal, al Berguedà, per evitar que la roba els marxés riu avall, enganxaven pals al riu.

Per picar la roba s’usa una pala de forma rectangular o, en altres llocs, com a la Vall d’Aran, rodona, amb un mànec. Em refereixo al picador[2]. El picador servia per picar la roba de manera que el sabó penetrés bé a la roba i per escórrer l'aigua i estendre-la.

Picador

Qui ens explica molt bé aquestes coses és Andreu Barrère, de Perpinyà, al seu llibre “Coses de casa”, tot recordant la seva infantesa. En el capítol de “Les bugaderes de Sant Mateu”, ens torna cap els anys quaranta i diu així:

“Quins són els qui es recorden de les bugaderes?

Quaranta anys enrera la Bassa de Perpinyà no presentava tan bé com avui, no tenia els molls verdejats de gespa dallada, o més ben dit tosquirada, amb flors i baladres.

Del pont que acara les Postes en amunt, era un riu amb unes riberes naturals que l’aigua dòcil i límpida vorejava, acariciant mates d’ortigues i de jonqueres.

Al davant d’alguns bassots, la mainada passava hores provant d’agafar cap-grossos i sobretot els maleïts sabaters lliscant arran de l’aigua que fugien tan bon punt l’ombra traïdora de la mà es reflectia en el mirall líquid.

A més del brogit d’aquella aigua dolça i clara, retrunyien de la ribera del “Teatre Nou”, els cops de batedors. Anaven per tres o cinc, segons la bugadera.

La vorera del riu era ocupada cada dia per una llarga renglera de dones que de genollons dins el barquet, al davant d’una pedra planera decantada cap a l’aigua i anomenada la rentadora es preocupaven de rentar roba. Ben segur, no sempre rentaven! Hi havia rialles i xerradisses. A cops també venien baralles, sigui perquè l’una havia pres la rentadora d’una altra, mentre estenia la roba, sigui que una bugadera barrejava la seva roba amb d’altra sobre l’estenedor. Quan havien acabat d’hajar-se-les entre elles, és contra la mainada amb la qual naturalment jo feia colla que, totes juntes i unides es disputaven. S’ha de precisar que nosaltres érem prou dimonis per fer-los girar la sang! Car jugàvem a la clic entremig dels llençols blancs penjats als estenedors per a assecar, o bé travessàvem més amunt d’elles la Bassa i l’aigua no trigava a baixar tèrbola i bruta. Sovint, jugàvem amb llurs bolquets i carretons. Per a nosaltres, infants del barri de Sant Mateu, era la Bassa un dels llocs preferits del dijous al matí!

Solament en aquell temps, tothom era conegut, i de quan en quan, una bugadera em deia:”Tu ets el fill de la Bise, espera’t que la vegi! Ja li diré quines en fas aquí! Prou que la notícia t’arribarà a les orelles!” Al dit d’aquestes paraules n’hi havia prou per a fer-nos fugir.

Algunes vegades m’esqueia d’anar-hi amb la mare i l’àvia. Després que elles havien fet bugada en un cossi al bell mig del carrer, em feien empènyer el bolquet i apa, cap a la Bassa! Allí s’havia d’esperar que la mare i l’àvia rabegessin la roba de la bugada. Una vegada estesa en els fils de l’estenedor i mentre s’assecava, rentaven altra roba menuda i jo provava d’amusar-me, passant temps com podia.

Cap a quatre hores i amb ganes de berenar, plegàvem els llençols secs. Em calia vigilar que no s’arrosseguessin al sòl car el fregadís amb la terra em valia alguns retrets. L’àvia els posava ben plegats sobre d’una tela gruixuda que lligava dels quatre corns fent-ne un paquet voluminós. Tornant a casa, jo com sempre feia de burro, traginava el bolquet amb les lleixivadores i els barquets. La mare i l’àvia seguien amb un fardell sobre el cap. M’encantava llur proesa que consistia a caminar tan fàcilment amb la càrrega equilibrada a tall de còfia!

Anys després, les bugaderes van ser exiliades més amunt del pont de Guerra de cara al liceu Aragó, aleshores inocupat, segurament a culpa de l’ocupació alemanya!

A les bugaderes se’ls hi allargava el pas a fi d’anar a rentar. No sé bé si això en fou la causa, mes poc a poc, s’anà perdent l’ús de tornar a la Bassa. Un dia desaparegueren les rentadores, els cops de batedors es callaren, l’aigua del riu esdevingué bruta de fuel, i a cada casa va entrar una rentadora elèctrica.

El ram de les bugaderes de Sant Mateu va aturar-se sense fer ni piu. La gent perpinyanesa que passa a la ribera esquerra de la Bassa pot contemplar les flors, mes potser mai no sabrà quanta n’era de bonica la Bassa, els temps passats!...”[3]

A l’hivern no era gens agradable anar a rentar al riu, l’aigua freda feia que les mans sempre sagnessin i es fessin penellons, que sovint s’infectaven. A vegades s’havia de trencar el gel amb el que es podia: fustes, pedres o amb el mateix picador. Encara recordo com m'ho explicava una dona a Espui, al Pallars Sobirà. Algunes tenien sort i podien anar a llocs prop de fonts, mines o fàbriques on l'aigua era més calenta.

Teresa Aguilà Garcia, de Riba-roja, va néixer amb el segle XX. Gràcies a un article de Maria Gorgues sobre les dones de l’Ebre a Descobrir Catalunya (núm. 2), ens explica com rentaven al riu: recorda que a Riba-roja, cap el castell i fins a la mina, la ribera era una corrua de dones rentant. Els saquets de palla que feien servir per no clavar-se les pedres. Com veien baixar, mentre rentaven, els llaüts carregats amb carbó de les mines de Mequinensa i Faió, i com els llaüters els deien coses picaresques com ella mateixa explica: “-Dones, au, que se us posarà molt fresquet avui ...! I mentre predicaven giraven els timons i feien onades per mullar les faldilles arromangades”.

En alguns indrets feien petites presses amb pedres, en unes  es restregava i ensabonava i en altres s'aclaria. Si alguna dona no aclaria bé i baixava escuma a la roba de l'altra ja hi havia brega.

                        "Les bugaderes" Pintat a dues mans pels germans Vayreda.

Encara que del paisatge han desaparegut i només les podem veure en fotos antigues, les dones que renten al riu perduren en la tradició. Al nostre país és tradicional posar al pessebre de Nadal la figura de la dona rentant a la vora del riu. Si aneu a la fira de Santa Llúcia, en podreu veure i comprar un munt de rentadores diferents i de totes les mides. També la veurem en pessebres vivents.

Tradicionalment, als pessebres, es representa una bugadera de riu, agenollada en actitud de rentar i amb el braç enlairat amb el picador. (...) Algunes tenen un cove de roba al costat. Es situa a prop del riu que es posa normalment al pessebre, però també hi ha composicions diverses en què apareix al costat del petit estany simulat per un mirall, en un safareig rentant a peu dret, etc. 

Veient-les ens farem una idea de com es rentava abans al riu.

 

                       Figures de pessebre de rentadores de la meva col·lecció.

---

[3] Barrère, Andreu. Coses de casa. Llibres del trabucaire.G.R.E.C.Perpinyà,1988. p.65-66.

---

[2] Picadora, picassa o batedor a Catalunya, maseta a Norís i La massana, palu a la Val d'Aran i paleta al Pallars i la Ribagorça.

---

[1] Eren anomenats caixó al Pallars i Noguera Ribagorçana, bàssia, caixa i caixeta en altres punts de Catalunya, calaix o rentador a Gerri i a la Massana, barquet a Andorra

QUÈ NO ENS FALTI L'AIGUA!

 

Què no ens falti l'aigua!

Sí, sempre l'hem necessitat: per rentar-nos i per rentar la roba i els estris, per regar, per abeurar els animals, per moure màquines i fàbriques, per fer electricitat, per jugar-hi i naturalment, per beure i viure.

Per tal d'utilitzar l'aigua en benefici domèstic o econòmic hem emprat diversos mitjans. Algunes vegades, obtenint-la directament de la pluja en recipients apropiats, en d'altres agafant l'aigua dels corrents, fonts, llacs i estanys. També conduint-la amb recs, sèquies, canals i aqüeductes.

Als pobles i ciutats, transportant l'aigua i imitant les fonts naturals, se'n van fer d'artificials i al costat també calgué fer abeuradors per a les bèsties de càrrega, de muntar, de cria ...

Antigament, les cases que gaudien d'aigua directa eren molt poques i la gent havia d'anar a les fonts a buscar-la. Tasca que corresponia fer a les dones amb galledes, càntirs i altres recipients. A les ciutats hi havia la figura de l'administrador oficial de les fonts; a Barcelona ja n'hi havia el 1351.

Sovint, les fonts destinades als habitants i els abeuradors dels animals eren de costat o molt propers per tal de que l'aigua sobrera de les fonts anés als abeuradors evitant-ne el malbaratament.

Amb el temps i per poder rentar la roba sense haver d'anar al riu, al costat de la font i l'abeurador s'hi construí el safareig, normalment unit a ells, sobretot en pobles de muntanya. A vegades es feia el safareig sol. Cas a part eren els safareigs a Barcelona i altres indrets, situats als baixos d'edificis.

 

Abans d'això, però, calia anar a rentar al riu. I és aquí on comença la nostra història.

 

    

Dona anant a buscar aigua a la font amb el collader o fustegal.

 

PRESENTACIÓ

Oriol Daví i Recasens.

Nascut a Barcelona. Actualment visc a Caldes de Montbui.

Mestre de Primària i aprenent permanent.

Apassionat de la muntanya, la natura, la història, la cultura, la lectura i la fotografia.

Tinc un arxiu fotogràfic, bibliogràfic i de material divers, però especialitzat en muntanya, art romànic i safareigs.

Aquest bloc vol divulgar la història de com es rentava la roba abans i dels safareigs, tot compartint les fotografies i les vivències que he anat fent al llarg d’aquests vint-i-cinc anys sobre aquest tema.

També podeu visitar la pàgina de Facebook FemSafareig

Safareigs de Tivissa-Ribera d'Ebre